El català de la Ràpita no és pitjor que el de Barcelona
Dir que el català de la Ràpita és pitjor que el de Barcelona és una afirmació còmoda, però falsa. No és una opinió valenta ni informada: és un prejudici lingüístic clàssic, vell i mandrós, que confon norma amb qualitat i ciutat amb legitimitat.
A la Ràpita es parla català. No un català de manual ni d’informatiu, sinó un català viu, après a casa, al carrer, a la feina i al port. Un català que ha crescut en contacte constant amb el castellà, sí, però exactament igual que el de Barcelona, només que sense disfressar-ho tant.
Castellanismes no vol dir “català dolent”
Un dels retrets habituals al català rapitenc és l’ús de castellanismes: bonico, apretar, me dona algo, tinc que. La sorpresa és que Barcelona n’és plena també, però sovint són castellanismes més “fins”, millor integrats o socialment acceptats.
Els castellanismes “acceptables” de ciutat
A Barcelona és habitual sentir:
- realitzar en lloc de fer
- a nivell de per tot
- el tema és que
- posicionar-se, impactar, posar en valor
Tot això també ve del castellà. Però com sona culte, passa el filtre social. Quan el castellanisme sona popular, molesta.
No és un problema lingüístic: és un problema de classe.
Escriure com es parla no és ignorància
Quan la gent gran escriu a Facebook:
Axo magrada molt i es molt bonico
no està escrivint malament perquè no sàpiga català. Escriu així perquè mai no ha necessitat escriure’l. Durant dècades, el català no era llengua d’escola ni d’administració. Era llengua de vida.
La llengua no funciona com un llibre de text
Pretendre que aquesta gent escrigui com un manual normatiu és tan absurd com exigir a un pescador que parli com un filòleg. La llengua real no funciona així.
La norma no és la llengua
La normativa és una eina útil, però no és la llengua. L’Institut d’Estudis Catalans fixa criteris per a registres formals, no per mesurar la dignitat d’un parlar.
Cap dialecte és superior a un altre
El català central no és més correcte: és més centralitzat, més institucionalitzat i més present als mitjans. I prou.
El català de la Ràpita té valor propi
El català rapitenc:
- conserva formes antigues,
- té lèxic propi lligat al territori i al mar,
- manté una fonètica clara i expressiva,
- i sobretot, té parlants que el fan servir cada dia.
Una llengua es mor quan fa vergonya. Fer creure que el català de la Ràpita és inferior és exactament això: fabricar vergonya lingüística.
La veritat incòmoda sobre el català
Si algú creu que el català de Barcelona és millor que el de la Ràpita, en realitat està dient que:
- prefereix el català dels poderosos,
- desconfia del català de la gent normal,
- confón prestigi social amb qualitat lingüística.
El català no es defensa uniformant-lo
Es defensa respectant tots els parlars i aprenent a canviar de registre quan cal, no humiliant ningú.
Per acabar
El català de la Ràpita no és pitjor que el de Barcelona.
És diferent.
I una llengua sense diferències és una llengua morta.
Qui no ho entén, potser no té un problema amb el català.
Potser té un problema amb la realitat.
